Èric and the Army of the Phoenix

Aquest bloc també se suma a la nova acció coordinada de la blogosfera proposada per Xavier Mir:

Ara fa un any, la “Crida a la blogosfera sobiranista” va permetre dur a terme una acció coordinada. Del 4 a l’11 de setembre, més de cent blocs van intitular els seus escrits amb la frase “Jo també vull un estat propi”. A partir d’aquella proposta han nascut la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat. Enguany no repetirem aquella proposta, però podem fer una altra cosa de profit si tots, blocaires i internautes en general, us hi animeu.

Presentació de la proposta

Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L’ús d’aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d’aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l’experiència de l’Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l’obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d’Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L’obra de teatre que s’ha muntat a partir d’aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.

El vídeo és a YouTube i el que us proposo és un visionat massiu concentrat en una setmana: de dilluns a divendres, del dia 3 al dia 9 de setembre. Si penseu que el cas de l’Èric deixa en evidència l’Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d’Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l’enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l’ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató.
Si aquesta iniciativa té èxit, les conseqüències positives seran nombroses. Haurem aconseguit una projecció internacional per uns mitjans que fa uns anys haurien estat impensables i ho haurem aconseguit amb un cost zero, simplement aprofitant una feina ja feta i la col·laboració coordinada de la comunitat internauta dels Països Catalans.

Què hem de fer, doncs?

A partir d’avui i fins diumenge dia 2, fer arribar a tothom aquesta proposta perquè a la mitjanit del dia 2 al dia 3 començarà el bombardeig de visionats. Poseu en circulació correus electrònics que s’escampin en progressió geomètrica. Penseu en els espais d’Internet a tot el món on puguem introduir la notícia de l’existència d’aquest documental, feu-ne una llista; podeu introduir un comentari en aquest apunt amb els enllaços als llocs on vosaltres mateixos el donareu a conèixer a partir del dia 3.

Durant la primera setmana de setembre, del 3 al 9 ambdós inclosos, visitem tantes vegades al dia com sigui possible el lloc on hi ha penjat el reportatge. Si encara no l’havíeu vist, aprofiteu per veure’l. Si ja ho havíeu fet, minimitzeu la finestra i seguiu navegant o treballant. Escampeu-ho per tot el món, especialment pels països anglòfons o que tenen un bon nivell d’anglès. Si cadascun de nosaltres es converteix en un divulgador actiu durant aquella setmana, si fem arribar l’enllaç a la URL del vídeo per tot el món, el documental serà notícia mundial i haurem presentat l’Estat espanyol tal com és en realitat. No desestimeu el potencial de les noves tecnologies.

I tot això, per què?

El primer objectiu serà que la iniciativa en si mateixa, el fet de tornar a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per generar una campanya, sigui notícia; que es vegi el nostre potencial quan actuem de manera organitzada. El segon objectiu és aconseguir que la notícia provoqui una allau de visionats del documental i que aquest es col·loqui entre els més vistos, cosa que generarà una nova notícia, aquest cop més enllà de l’espai comunicatiu dels Països Catalans. Si aconseguim que el vídeo aparegui entre els vint primers resultats en carregar la pàgina dels més vistos de la setmana, el públic potencial creixerà exponencialment i la criatura caminarà sola. La gent sempre mira per curiositat els vídeos més vistos pels altres.

On hem d’anar per veure el documental?

El documental s’ha penjat a YouTube en cinc parts. Comenceu el visionat per la primera part:

http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4

A la dreta del vídeo veureu els altres quatre fragments de la resta del documental.

Recordeu, sobretot, que la proposta es fa per al reportatge que té subtítols en anglès, no per al que no en té i que també està penjat a Internet.

Mireu el documental, penseu en l’efecte que produeix tot allò que s’hi relata i penseu si no val la pena escampar-ho per tot el món. L’interès pels llibres de Harry Potter i la inquietud que provoca el terrorisme seran molt bons aliats en la difusió mundial del cas d’Èric Bertran i a través d’ell donarem a conèixer el procés sobiranista que hi ha en marxa al nostre país.[@more@]



1 comentari

Ganja Nights

Tots els dimecres de 22.00 a 23.00 h a ràdio Sant Pere i Sant Pau (101.0 FM)

[@more@]



Comentaris tancats a Ganja Nights

Correllengua’06 Tarragona

Dimarts 10 d’octubre

A 2/4 de 8 del vespre | Museu d’Art Modern (C. Sta. Anna, 8) | Xerrada “Passat, present i futur de l’internet catalana” a càrrec de
Pobleviu, Productes de la Terra i Racó Català.

Dissabte 14 d’octubre

A les 6 de la tarda | Plaça de la Font | Animació infantil: contes, jocs, taller de pintar cares, etc. i lectura del manifest infantil a càrrec d’Èric Bertran.

A 2/4 de 8 del vespre | Cercavila i correfoc fins a la Plaça del Rei.

A 2/4 de 9 del vespre | Plaça del Rei | Reunió de sacs de gemecs, lectura del manifest i sopar popular

A les 11 de la nit | Concerts amb Roger Gisbert, la Batucada Roja, Pepet i Marieta i Control Antidòping i festa fins a 2/4 de 3 de la matinada.

[@more@]



5s comentaris

No a la censura: Espot Plataforma Pro Seleccions Catalanes

[@more@]

Comentaris tancats a No a la censura: Espot Plataforma Pro Seleccions Catalanes

Tancat per vacances

[@more@]

1 comentari

Bye bye Spain

http://img78.imageshack.us/img78/4519/a10espanya7vt.jpg

[@more@]

2s comentaris

Crònica d’un interventor al referèndum

Ahir vaig fer d’interventor per ERC a un col·legi electoral. Jo no sóc d’ERC, però la meva companya sí que ho és i com ella també fa d’interventora, així passem el dia junts.

No sé si el que llegireu això heu fet mai d’interventors. Per resumir, un interventor ha de controlar que tot es faci segons el reglament i assessorar els components de la taula de tot el paperam que han de fer. Si hi ha alguna incidència tenen veu i vot per decidir el que s’ha de fer i voten a la mesa que els hi han assignat, encara que no estigui censat en aquella mesa.

Dit això, a mi em va tocar una mesa on la presidenta, les vocals i la representant de l’administració eren molt bona gent i molt simpàtiques. Vam riure molt durant el dia. A la mesa també hi havia un interventor del PSC que ja era gran (76 anys) i que estava allí com podia haver estat en un banc de la Rambla.

Les reflexions que faré ara a partir dels resultats de la meva mesa no pretenen ser representaius de Tarragona ni de Catalunya, però penso que poden donar peu a analitzar els resultats d’ahir.

[@more@]

A la meva mesa estaven censades 421 persones. D’aquestes van votar 223, això és un 53% de participació.

Les 223 persones van votar el següent:

Sí – 150 (67,3%)

No – 63 (28,6%)

Blanc – 7 (3,1%)

Nul – 3 (1%)

Ja sé que el nul no s’ha de comptabilitzar, però el tinc en compte perquè havia plataformes que el defensaven.

La meva interpretació, subjectiva, com totes les interpretacions, és la següent:

Els votants de PSC i CiU van seguir les directrius del seus respectius partits i van votar sí. El No ja és més difícil saber si són d’ERC o del PP, però tenint en compte que a Tarragona ERC té 2 regidors a l’ajuntament i el PP en té 4 i observant que la majoria de gent que va anar a votar passaven dels 50 anys (a ull diria que un 80% de votants eren majors de 50 anys i un 20% eren menors de 50) concloc, tot i que em pesi, que la majoria de vots negatius són del PP.

Com ja he dit, aquesta és la meva interpretació i segur que en poden haver més. Us convido a que digueu la vostra. Penso que s’hauria d’analitzar perquè la joventut, més procliu de votar No, no va anar als col·legis electorals. Suposo que és per passotisme i per desengany amb la classe política.

Algunes anècdotes i altres reflexions:

La primera vocal es queixava de que li havia tocat i va explicar que havia anat a una metgessa amiga perquè li fes un justificant dient que tenia morenes i que no podia estar tantes hores asseguda. Al final se li va passar el termini i va haver d’exercir de vocal.

Els interventors del PSC eren majoritàriament castellanoparlants, tot i que amb mi sempre parlaven en català.

No hi havia cap interventor ni apoderat d’ICV, suposo que perquè ja confiaven amb els interventors del PSC.

Els interventors de CiU anaven de sobrats tot i haver-hi alguna excepció. Vaig tenir una petita enganxada amb el Mallol, regidor de CiU a l’ajuntament, ja que tothom es queixava de l’aire acondicionat que no anava i el Mallol deia que era culpa del Carod. Li vaig contestar que era culpa de l’alcalde ja que allò era una llar de jubilats municipal i allí el Carod no pintava res. Es va quedar sense saber que dir. Després em va dir que el Carod l’havia cagat dient que no volia que guanyés Espanya i que això li podia fer perdre votants. Li vaig dir que jo volia que guanyés qualsevol abans que Espanya i em va dir que ja podia marxar del país. Ja veieu quina mena de nacionalistes estan fets aquest de CiU. També va prometre que portaria ventiladors perquè no passessim calor i encara els estem esperant.

Del PP només vaig veure un senyora gran que no sabia si era interventora o apoderada. Quan vaig anar a buscar l’acta d’escrutini de la mesa on ella estava vaig viure un episodi surrealista. La del PP es queixava als membres de la mesa que portava tot el dia allí i que no entenia el que deien (parlaven en català), que a ella ningú li havia explicat que havia de fer i que s’havia sentit ignorada durant tot el dia. "Lo estoy pasando muy mal" deia mentre plorava. És molt fort que una persona que viu a Catalunya no entengui la llengua del país i és incompensible que el PP posi interventors – apoderats i no els hi expliquin que han de fer.

Finalment vull destacar que la majoria de presidents i presidentes, i els i les vocals eren catalanoparlants cosa que em va sorprendre degut a la nomborsa quantitat de castelanoparlants que hi ha a Tarragona.

Salut!

9s comentaris

10 bones raons per parlar sempre en català

Deu bones raons per a parlar sempre en català

Jordi Sedó

Sovint, arran d’alguna afirmació meva sobre la delicada situació en què es troba la nostra llengua, em fan una pregunta: “I què s’hi pot fer…?” La meva resposta sempre és la mateixa: no dimitir mai de la condició de catalanoparlant, assumint-ne totes les conseqüències. Si tothom ho fes, tindríem bona part del problema resolt. Això, sí: sempre amb la màxima educació i amb un sincer i profund respecte per la llengua de l’interlocutor. Ara bé, aquest respecte per la llengua de l’altre té un límit: el respecte per la pròpia, que cal no abandonar mai innecessàriament.

Aquesta és una actitud que no és fàcil de mantenir, perquè l’educació que hem rebut, la força abassegadora del costum i el complex d’inferioritat col·lectiu que patim els catalans hi juguen en contra. Ara bé, tingueu ben present que l’única manera de fer que els altres sentin respecte pel català és demostrar-los que nosaltres som els primers a respectar-lo. I passar-nos al castellà a la mínima és no respectar gens el català.

Per tal, doncs, de contrarestar aquestes inèrcies, proposo, a continuació, deu raons per les quals, a parer meu, mantenir la nostra llengua en totes les ocasions beneficia tothom. Per tant, si us feu el càrrec de parlar sempre en català i, en un moment de debilitat, us assalta el dubte –“S’ho prendrà malament?”; “Pobre, si és que es veu que li costa tant!”; “I si es pensa que parlo en català per provocar?”, o qualsevol cosa semblant–, penseu en aquestes deu raons i preneu força per a continuar, que no feu mal a ningú.

Si tots tinguéssim ben assumides aquestes raons i altres que se’n deriven i actuéssim en conseqüència, ens estalviaríem una de les amenaces més greus amb què s’enfronta el futur de la nostra llengua. Ni més ni menys.

1) El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi davant d’algú que no el parla.

2) De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català, i ben poques –potser cap ni una– en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa això, no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triant les paraules amb compte.

3) No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió.

Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells que d’una manera o d’una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment –ves per on!– és la seva.

4) Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà?

5) Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.

6) Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé haurà de tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenir referents que li permetin de copsar els seus avenços i les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7) És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament –que ja m’ho han dit en alguna ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès, i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva noció de llengua nacional.

8) I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: “No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües”. I més: “… i encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida”. Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú!

9) Cada vegada que fem servir el castellà perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10) Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació.

Només unes consideracions finals més: ja podeu suposar que, personalment, aplico la lògica que acabo de descriure d’una manera sistemàtica; però, si mai se m’acosta algú que comprovo de manera fefaent que és incapaç d’entendre’m en català, procuro comunicar-m’hi per tots els mitjans al meu abast, perquè, lògicament, el que ha de prevaler és la comunicació; i jo mateix parlo a aquest hipotètic individu com puc: per signes o en la seva llengua si la conec, que no serà necessàriament la castellana, sobretot si ens és aliena, a tots dos.

Però si opto per mantenir-me en català, que és el que faig sistemàticament encara que la comunicació esdevingui molt més difícil, miraré, sobretot, de no perdre mai la cordialitat. Perquè tot el que he exposat fins ara no hi està renyit en absolut. I li explicaré la meva opció, perquè segurament no entendrà per què la prenc. I és important que ho entengui i que sàpiga que no estic contra ell perquè no li parlo espanyol, sinó que només intento ser coherent. I, a continuació, el convidaré a aprendre català. I, si cal, sols si no hi ha més remei, també li parlaré en castellà; però alhora, sempre cordialment, li faré notar que m’hi sento profundament incòmode i que el seu comportament lingüístic és anòmal perquè, efectivament, constitueix una anomalia ser incompetent en la llengua del país on es viu.

I ho faré perquè mai més hagi de sentir-me incòmode davant d’ell; i perquè no s’hi hagi de sentir ell fent-m’hi sentir a mi; i per respecte a ell; i per respecte a la gent del meu país i a la gent que, procedent de fora, viu al meu país, que és el nostre –el de tots–, i que ha après català; i, en definitiva, per les deu raons que he exposat més amunt i que en podrien haver estat vint, trenta o moltes més.

[@more@]

1 comentari

Manifest Antifranquistes pel No

Per què votarem NO

Nombroses persones ens han demanat que féssim públiques les raons per les quals votarem “No” al projecte de nou Estatut. Creiem que tenim el deure d’atendre-les. Aquestes en són algunes:

1

Perquè el projecte d’Estatut aprovat pel nostre Parlament ha quedat greument desfigurat en els aspectes més essencials, com el del finançament i si no hi ha un bon finançament, no hi ha un bon Estatut. El text retallat ja ha merescut el “Sí” i l’elogi de personatges tan anticatalanistes com Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

2

Perquè si Macià i Companys van acceptar l’Estatut retallat de 1932, fou com a conseqüència del cop d’estat del general Sanjurjo: o l’acceptaven o es quedaven sense Estatut. Igualment el 1979: o s’acceptava l’Estatut de Sau retallat o ens quedàvem sense Estatut. Un Estatut aquest —no ho oblidem— que fou novament retallat el 1981 per obra del PSC i el PSOE, que impulsaren i votaren la LOAPA, juntament amb el partit de dreta d’aleshores, antecessor del PP.
3
Perquè si ara guanya el “No”, no es produirà cap catàstrofe. No ens quedarem sense Estatut. Continuarà vigent l’actual, el qual podrà ser millorat —si Rodriguez Zapatero no es garrepa, com diu— transferint per mitjà de diverses lleis la gairebé totalitat de les competències noves que existeixen en els projectes d’Estatut retallat.
4
Perquè si guanya el “Sí”, a més d’obtenir un Estatut deficient, es crearà a Catalunya una situació d’inseguretat jurídica, econòmica i financera, que durarà anys a conseqüència de l’enfrontament radical dels dos grans partits espanyols en la qüestió de l’Estatut, que es manifestarà en les discussions de les lleis que l’han de desenvolupar i en els recursos presentats davant el Tribunal Constitucional.
5
Perquè no és cert “que val més poc que res”. Ni que vulguem “tot o res”, en votar “No”. Perquè, com hem dit, sempre ens queda l’actual Estatut i la possibilitat de millorar-lo.

6
La nostra experiència personal, la memòria històrica i la mirada serena sobre el present i el futur de Catalunya, ens obliguen a votar “No”, per fidelitat al país i per coherència amb les nostres conviccions democràtiques i nacionals de sempre.

Catalunya, 11 de juny de 2006

[@more@]

SIGNANTS

Josep Benet, excombatent de l’exèrcit republicà, historiador, exsenador i portaveu de l’Entesa dels Catalans, candidat a la presidència de la Generalitat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i medalla d’Or de la Generalitat.

Heribert Barrera, expresident del Parlament.

Francesc Candel, escriptor, Creu de Sant Jordi i Medalla d’or de la Generalitat.

Jordi Carbonell, filòleg, professor universitari, orador en el míting unitari de l’Onze de Setembre a Sant Boi en nom de l’Assemblea de Catalunya, empresonat i torturat per parlar en català a la policia i Medalla d’Or de la Generalitat.

Montserrat Carulla, actriu, llicenciada en Art, medalla d’Or de la ciutat de Barcelona i de la ciutat de Lleida, Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Fèlix Martí, filòsof i Creu de Sant Jordi.

Trinitario Rubio, excombatent de la República i expres polític.

Miquel Sellarès, periodista.

Robert Surroca, escriptor i antic dirigent del Front Nacional de Catalunya.

Víctor Torres, excomissari polític de brigada de l’exèrcit republicà, exdiputat, exsenador, medalla d’Or de la ciutat de Lleida i de la Universitat de Lleida, Premi Lluís Companys i Premi Rafael Campalans, secretari general de la presidència de la Generalitat a l’exili i Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Josep Vallverdú, escriptor, premi d’honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi.

Comentaris tancats a Manifest Antifranquistes pel No

[Polònia] No pas, jo votaré no pas

[@more@]

No pas, jo votaré no pas
a l’estatut, quina ensarronada.

No pas, votaré no pas
com l’Oleguer anant cap a Ítaca.

I recorda en el referendum, vota no pero ves al tanto,
no et prenguin per neofatxa, fer com ells és ben bé una llauna.

Però tanmateix digues no pas, jo votare no pas
la gallineta esta cabrejada!

No pas, jo votaré no pas!
un no que em surt de la pebrotada.

Ja la gallineta diu que no i serà per algo
si el nostre estatut retallen
que els donin molt per l’anus … no paaaaaaaaaas!!

Comentaris tancats a [Polònia] No pas, jo votaré no pas